8 excuses que els hostalers peniscolans empren per a pagar una xufa als treballadors Presentem el manual d'excuses que van preparar al certamen Aratur conjuntament amb els hostalers manyos
La campanya d’estiu està a punt de començar i els hostalers peniscolans estan fregant-se les mans pensant en la caixa que faran enguany. Les previsions del sector turístic són molt bones: l’amenaça del virus Zika farà que molts turistes es decanten per la nostra costa mediterrània, i Peníscola està molt ben situada (El Chiringuito de Pepe, Joc de Trons…) per esdevenir-ne com un dels destins més sol·licitats. Però els empresaris ja saben que l’èxit d’aquest any pot no repetir-se l’any que ve i, com a gent previsora que són, ja han preparat un manual (amb l’ajuda dels manyos que van conèixer al certamen Aratur) que cobreix les excuses que han d’utilitzar i la forma més eficient de fer-ho. Ací us deixem l’extracte íntegre:
- És que sóc del poble. Aquesta s’ha de dir amb molta seguretat i amb una rialla que demostre al treballador que això significa alguna cosa. El treballador no sabrà què significa, però la seguretat demostrada li farà pensar que hauria de saber-ho. Si immediatament canviem de tema, el treballador se sentirà confós i no podrà rebatre aquesta excusa.
- Ahir només vas treballar 16 hores. És ben sabut les jornades maratonianes que sofreixen els treballadors de l’hostaleria a l’estiu. Aquesta és una excusa grupal, és a dir, tots els empresaris peniscolans diran als quatre vents que els seus treballadors estan treballant vint-i-pico hores diàries, fins que la mentida es convertisca en realitat a base de repeticions. Llavors, en dir-li al treballador «ahir només vas treballar 16 hores», sentirà que té sort de només treballar 16 hores i es callarà, temorós de perdre tan “preuat” treball.
- El gos se m’ha menjat els bitllets. Pot resultar massa infantil, però no per això perd l’efectivitat si l’acompanyem amb una cara trista i un moviment de muscles, cap i mans com dient «ho sent molt però… i què vols que faça? Mala sort, nano». És necessari tindre un gos a l’establiment o a casa per a emprar aquesta excusa. Si l’hostaler no sap com fer aquesta cara trista, caldrà estudiar el seu gos quan demana menjar o atenció. Ajudarà gravar un vídeo al mòbil i estudiar a càmera lenta els moviments, ben estudiats, del gos. Practicar quan vinguen els distribuïdors a cobrar, potser també podem deixar de pagar alguna factura.
- Açò és Peníscola, ací només paguen els guiris. Una certesa absoluta. Si l’empresari és intel·ligent, aquesta excusa haurà d’anar acompanyada d’un exercici previ d’anar a fer unes canyes amb el treballador a un establiment veí, del rotllo, i a l’hora de pagar s’ha d’emprar una variant de la primera excusa, que serà alguna cosa com «però home, x (canviar pel nom de l’empresari veí), que sóc del poble». El treballador pensarà que “el bon peniscolà” viu a base d’intercanvis de favors i no d’intercanvis monetaris, que només existeixen amb els guiris, i s’anirà a casa amb la idea que és normal no cobrar en Peníscola, que s’ha de “cobrar” amb favors. Si a l’hivern torna per a cobrar-se’ls, es trobarà l’establiment tancat, i en obrir a l’abril, l’empresari dirà que els favors s’eximeixen del seu compliment en passar l’any, que «això ho sap tothom, home».
- Ja passarà ma mare a pagar-te. Si l’empresari és jove, segurament “l’imperi hostaler” el va heretar dels seus pares. Llavors tothom sabrà que qui té els diners i maneja el cotarro és el pare/mare de l’empresari. Serà normal, doncs, i com a bons peniscolans que seran a la família de l’empresari, que els diners isquen directament només de la mà de la persona que els té. Mai els hi deixaran a ningú (ni als seus fills) perquè paguen! Aquesta excusa funcionarà pràcticament sempre, i el treballador esperarà a sa casa uns diners que no vindran mai. Si es cansa d’esperar i pregunta si trigarà molts dies més a arribar, l’empresari pot emprar excuses com «tranquil, que té moltes coses al cap i quan puga ho farà», «no sigues impacient, home», etc. i si el treballador insisteix massa, l’empresari pot emprar la primera excusa «home… que ja saps que som del poble…» i el treballador callarà immediatament.
- D’euret en euret, pots fer un cabàs. Frase típica manya. Representa l’esperit nord-americà d’anar muntant a poc a poc, des de zero, i acabar convertint-se en un emprenedor d’èxit com l’hostaler. L’excusa pot acompanyar-se amb una demostració «mira el restaurant que tinc jo, i vaig començar venent coca-coles a la platja!». Seguidament l’hostaler pot inventar-se vivències de com va anar construint el seu “imperi”. Funcionen molt bé les històries de lluita contra altres persones més poderoses (altres hostalers, l’Ajuntament, etc.) i les de sofriment durant les nits, les quals es transformen en força als matins, mentre es mira una fotografia/record d’alguna persona molt estimada (para, mare, parella, fill mort, etc.) i es diu «ho faré per tu, x». És en eixe moment quan aquesta excusa pot prendre una força tremenda si l’hostaler és capaç de fingir unes llàgrimes mentre diu alguna cosa semblant a «Mun pare feia de 6 del matí a 23 de la nit i no es queixava! I així va muntar aquest bar!». Ajuda veure pel·lícules com Rocky o La recerca de la felicitat per a posar-se en situació.
- Vés-te’n a Joc de Trons si vols alguna cosa digna. És ben sabut que la majoria d’extres de Joc de Trons van intervenir en el rodatge pocs dies (o només un), i que el menjar i paga que donaven era dolent i escàs. Però això el treballador segurament no ho sabrà i podrà colar, perquè ací sempre es pensa que el de fora és millor. A més a més, aquesta excusa minarà la moral del treballador, fent-lo més mans i més obedient, perquè emprar aquesta excusa serà com dir-li «vas tindre l’oportunitat de la teua vida a tir de pedra i la vas deixar escapar. Així que no vingues a plorar-me ara, fracassat!».
- Damunt que et done faena… encara vols cobrar? L’excusa perfecta en el moment de crisi actual que ens trobem. L’excusa la qual serà la més emprada, segurament. La majoria de les persones que envolten al treballador estaran a l’atur, i dels que estan treballant haurà sentit que no els tracten gens bé i/o que les condicions laborals són dolentes, amb l’automàtica resposta que haurà tingut una tercera persona de «doncs com a mínim tu tens treball! Així que no et queixes!». El treballador callarà, llavors, temorós de perdre el treball i de l’escarni del qual serà objecte si les persones properes s’assabenten d’aquesta situació. L’excusa que ens ocupa pot rematar-se (compte perquè aquesta última part no serà senzilla de fer, però resultarà d’allò més efectiva) amb un arravatament de fúria per part de l’hostaler, sent incapaç de comprendre les exigències del seu treballador. Pot funcionar posar-se les mans al cap, tractar-lo de boig i, en última instància i només si el treballador encara no ha entrat en raó, agafar un garrot (amagat a un lloc estratègic) i perseguir-lo amb intencions hostils per acabar amb la demolidora frase «i no tornes mai més per ací. Desgraciat!».
Deixa un comentari