La veneració del renaixement que simbolitza, en aquestes dates, que el dia es va fent cada cop més llarg, ve d’antic. En les terres que avui formen la comarca del Baix Maestrat, trobem l’indici més antic al Kylix o copa ibera trobada al poblat Iber del nostre Benicarló on trobem dues figures que, mentre es miren als ulls es diuen clarament:

-NPYOK ORGY RUZK?
-HNGFRA ELHO NOH.

és a dir

-HAS VIST QUE EL DIA ES VA FENT LLARG?
-SÍ, ANEM A CELEBRAR-HO.

Hem de donar un salt prou llarg en el temps per a trobar de nou senyals de que aquesta festa va arrelar especialment a les nostres terres. En el llibre dels Feyts, el rei en Jaume I, que pernocta a l’alqueria musulmana de Benigazlon per atacar Peníscola, deixa escrit “E quan arribarem an aqueixe poble al sud de Vinaròs (cagaló gras), vegerem que los sarraïns que vivien tenien gran devoció per fer festa i encendre foqueres al voltant de Sant Antoni i que, igual que a Paníscola, corre la dolça coca an aqueixos dies”. Així doncs, no queda dubte que, durant la reconquesta cristiana, la nostra comarca i, en especial, Benicarló, ja celebrava una festa pareguda a com la fem avui.

A més amés, Sant Antoni és una festa celebrada a molts pobles valencians. Però, i les nostres especificitats, les lloes, la torrada de petxines… d’on surten?

Encara que no ho parega, l’origen d’açò és molt més recent del que ens pensaríem. Data de la celebració de l’any 1939. Hem de dir, que poc abans d’aquestes dates, el canvi polític que la segona república espanyola havia dut, va provocar una gran inversió pública en educació; en el cas de Benicarló, el ministre Marcel•lí Domigo, va propiciar la construcció tant del col•legi “Marquès de Benicarló” (com es va anomenar posteriorment) com d’un centre d’atenció especial per a discapacitats a les afores del poble, al camí del Bobalar.

L’any 39, com déiem, es va celebrar la tradicional festa de Sant Antoni (encara sense lloes, cal recordar-ho) i als col•legis, durant la tarde, també es van fer fogueres. Malauradament, al pati del Centre del Bobolar, ningú no va fixar-se en que baix de la foguera hi havia un obús republicà mal enterrat, que va esclatar. Segons l’historiador Juan Luís Constante al seu llibre “Cosas que han ido pasando y que alguien las tenía que poner por escrito Vol.2” van haver 22 morts, 18 professors i quatre alumnes. La resta d’alumnes, com és comprensible, van eixir corrent en direcció al poble, per avisar del que havia passat i fer la queixa corresponent davant les autoritats.

Mentrestant, ens recorda Constante “la fiesta seguia como siempre, delante del ayuntamiento, sito en la Calle Mayor, los carros y carretas desfilaban en silencio, con gran devoción al Santo”. Quina fou la sorpresa del poble que assistia a la desfilada quan va vore quasi dues dotzenes d’alumnes del Bobolar o, com va dir El Mercantil Valenciano “una recua de incapacitados mascullando entre dientes frases ininteligibles”, cridant als membres del cosistori crítiques per la seua gestió amb l’obús però reconeixent que sort que Franco anava a guanyar la guerra, i que ara sí que viurien bé.

I d’ací, senyores i senyors, és d’on ve la tradició de que els loeros parlen com a deficients cognitius.

I la petxina? Aixó no ho sabem… Algún vegano d’eixos.

Vicco Flippy

Sóc amic dels meus amics. I de Madriles.

*NOTA LEGAL: Benicarló Today dóna total llibertat als seus columnistes i no es fa responsable de les seues opinions, així com pot o no pot estar d’acord amb el seu contingut.